Cinc anys seguits dins Amnistia Internacional
Pocs dies abans que es commemoràs arreu del món el SEIXANTA-UN ANIVERSARI de la fundació d'Amnesty International, el 28 de maig, el bon amic i gran lluitador social Carles Valentí m’envià una comunicació.
Alhora que em sobtà, em deixà del tot corprès. No me l’esperava:
«Enguany es compleixen 61 anys de la creació d'Amnistia Internacional -em deia-. Jo hi form part des de fa anys perquè crec que és necessari donar suport a la defensa dels drets humans i sobretot per què no reben doblers dels Governs i poden ser més independents. M'han proposat que convidi algú per si també vol formar-hi part i per això he pensat amb tu. Aquí tens l'enllaç...»
Li vaig voler agrair profundament i sincera l’oportunitat que em donava de repassar, una mica més acuradament, la meva trajectòria, la meva relació, la meva dedicació personal i directa amb Amnesty International.
Jo, juntament amb altres companyes i companys, hi havia romàs durant cinc anys seguits, dins Amnistia Internacional, a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat. I de quina manera!
Li vaig voler esmentar que, si l’any 2022 existia a Mallorca aquesta organització humanitària fundada per l’advocat britànic Peter Benenson sis dècades enrere, l’any 1961, en bona mesura era degut a la feina ingent que hi havíem fet prèviament dos mallorquins «il·lusos», que miràrem d’introduir-la a la nostra illa amb moltes ganes de defensar-hi drets humans, intentant seguir el més fidelment possible les directrius emanades de la seu central...
De fet, Amnesty International havia arribat a Mallorca per primera vegada gràcies als esforços abnegats d’una dona, de nacionalitat sueca, que hi va implantar aquesta organització humanitària poc temps després d’haver estat creada. Li deien Margarita Stradman.
Davant la manca de col·laboració i la poca participació de gent illenca, després d’haver funcionat uns anys, va decidir dissoldre’n el Grup Local. En remeté tota la documentació al Secretariat Internacional, amb seu a la ciutat de Londres. I AI deixà de funcionar a Mallorca per un temps.
1979.
Fins que, 18 anys després d’haver nascut AI damunt del planeta Terra, l’any 1979, Toni Castañer – un bon solleric que mantenia un grau de consciència humanista altíssim – i jo mateix, vàrem desplegar i intensificar tots dos les nostres accions, per tal que hi fos re-introduïda, després d’anys d’inoperància.
1981.
Durant els dos primers anys ens afanyàrem a constituir un grup reduït de persones interessades en la defensa dels drets humans. Sobretot, a la vista de l’increment notori d’exiliats polítics llatinoamericans que arribaven a Mallorca per instal·lar-s'hi més o manco definitivament, decidírem reestructurar i reanimar l’organització.
Després d’un any de treball intens, el 25 de juny de 1981 duguérem a terme la primera Assemblea local en la qual participaren 15 membres.
Amb el pas del temps, se n’hi anaren apuntant d’altres. S’hi introduïren mètodes nous de treball i s’implantà una orientació nova. Com poguérem i sabérem, vàrem crear, a Palma, la Secció local d'Amnesty International en defensa dels presos de consciència: gent ficada a la presó a causa de les seves idees. Molts d’aquells membres eren xilens, que havien fugit de la dictadura de Pinochet; argentins, fugint de la dictadura de Videla; uruguaians, salvadorencs, etc.
Essent jo rector de la parròquia de l’Encarnació, no vaig dubtar ni un moment a oferir les instal·lacions parroquials perquè hi aixoplugassin la seu social d’aquella organització humanitària, com hi havia també el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina, o el Grup de Drets Humans, o el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, o els Grups d’Esplai, etc.
En aquelles instal·lacions parrroquials mantenguérem les trobades i reunions inicials d’AI, fins que el bon amic Jaume Salom Bosch hi facilità el lloguer d'un altre local social més cèntric, situat al carrer de sant Miquel, just davant del portal de la basílica on es venera la imatge de la Mare de Déu de la Salut.
Tots dos, en Toni Catañer i jo mateix, que ens havíem engrescat en la tasca d'implantar i organitzar una entitat de tan alt prestigi internacional, en poc temps aconseguírem que 122 persones associades constituíssim el primer Grup Local de Palma d’Amnesty International.
Érem i ens movíem com a membres d'una organització humanitària que desplegava una labor gegantina a favor dels "presos de consciència": persones empresonades per motius ideològics, polítics, religiosos, sexuals, racials, lingüístics, etc. Lluitàvem aferrissadament i prioritària contra la tortura i la pena de mort arreu del món.
El 31 de juliol de 1981, per acord del Consell de ministres, Amnistia Internacional havia estat declarada entitat d’utilitat pública a l'estat espanyol. Quatre anys abans, l’any 1977, havia rebut el Premi Nobel de la Pau. I l’any 1978 obtenia el Premi Drets Humans de les Nacions Unides.
El mes de novembre de l'any 1981, en celebrar el segon aniversari de la implantació a Mallorca d’AI, organitzàrem un sopar multitudinari amb la finalitat de recaptar fons i de cridar l'atenció sobre la seva existència i d'ampliar el nombre de simpatitzants i afiliats.
A aquell sopar, celebrat a un restaurant xinès del carrer Marquès de la Sènia, hi varen assistir personatges tan coneguts públicament com Ramon Aguiló, batle de Palma, Gregori Mir, senador socialista, o Josep Mª Llompart, escriptor. Entre moltes d’altres personalitats del món de la cultura, la política o els moviments socials.
Sempre he guardat com un tresor veritable la intervenció del poeta Josep Maria Llompart de la Peña (1925-1993), amb motiu de la inauguració del local nou d’AI. Ens digué, textualment, això mateix que ens lliurà després, escrit a màquina, amb algunes correccions, i que constitueix el gran elogi d’una organització humanitària com Amnesty International:
«No sé ben bé a títol de què he estat invitat amablement a dir avui algunes paraules -deia l’escriptor-. No, sens dubte, a títol de personalitat, perquè, per bé que un no sigui una violeta quant a modèstia, som prou realista per adonar-me que el qualificatiu de personalitat, allò que es diu «personalitat», no m’escau gens ni mica. Un es dedica a fer de la millor manera que sap la tasca de cada dia, procurant, i no sempre aconseguint, de fer algun bé al propi país i a la terra dels homes. Senzillament això.
M’abelliria pensar que m’han fet la invitació a títol de poeta. Que es igual que dir a títol de capdavanter de les empreses belles i àrdues, quixotesques i a contrapèl. «Amnistia internacional», efectivament, a contrapèl de tants i tants interessos poderosos, és, en bona mesura i en el més noble sentit de la paraula, quixotesca. No endebades va pel món amb la bella dèria de desfer torts i adobar greuges. Els encantadors li poden prendre la ventura; mai no li prendran la glòria de l’esforç. «Amnistia Internacional» té, doncs, molt a veure amb l’actitud del poeta, i el seu treball s’amara de la més alta i humana poesia.
Compte, emperò; no tan sols de poesia. Amb els peus afermats a la terra dels homes, «Amnistia Internacional» no és campiona d’ideals impossibles ni d’empreses per endavant perdudes. No habita núvols exquisits, ni es complau en la pròpia perfecció de la seva causa, ni s’aconsola amb el dolç exercici de la caritat. Entre la caritat i la justícia, «Amnistia Internacional» ha pres clarament partit per la justícia, i per això és la veu que clama per la llibertat dels humans; la veu de tots aquells que, en qualsevol lloc de la terra i en nom de qualsevol ideari polític o social, són perseguits, empresonats o torturats per motius ideològics o de pensament.
En qualsevol lloc de la terra. «Amnistia Internacional» no coneix fronteres territorials ni fronteres de partit ni de pensament polític. Perquè tots aquells que hi militen saben profundament -i permeteu que ho digui amb els il·lustres dístics elegíacs de Carles Riba- que no hem estat fets per un destí bestial, i que
«la llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i del que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.»
«Amnistia Internacional» ha plantat les seves tendes a Mallorca i avui hi inaugura domicili. Que la seva tasca entre nosaltres sigui profunda i fecunda.
Moltes gràcies.»
Sense cap casta d’immodèstia puc afirmar amb certesa total que, si aleshores bategaven a Ciutat determinades entitats ciutadanes de caire humanista i/o educatiu, com era el cas del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina o el Grup de Drets Humans o el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca o Amnesty International, en certa mesura, encara que fos minsa i per un temps limitat, podia atribuir-se a la dedicació intensa desplegada per aquella institució parroquial, malgrat no fos en exclusiva.
Me’n sent molt orgullós! Havent treballat uns anys al Burundi i al Perú, de retorn a Mallorca vaig treballar per Amnistia Internacional. Més que treballar, la hi vaig introduir. No existia aleshores a Mallorca, i vaig fer tots els possibles perquè Amnistia Internacional començàs a existir com a Secció Local de Palma.
A finals de novembre de l’any 1981, jo era i m’exercia com a secretari del grup local d'Amnesty International. Sempre n’he guardat molts i molt agradables records, d’aquella època viscuda amb tanta intensitat.
No se m’oblidarà mai el viatge que vaig realitzar, tot solet i amb la motxilla a l’esquena, pel sud d’Holanda. Concretament, a la ciutat de Tillburg, on vaig participar en una trobada d’Amnesty International a la Universitat Catòlica d’aquella ciutat holandesa.
1982.
Amb el desig de continuar en la línia de treball i d’actuació inicialment adoptades, alguns membres decidírem fer tot el possible per aconseguir l’aprovació inicial d’un grup local nou a Mallorca, en vistes a la constitució futura d’una Unitat territorial balear que abastàs tots els grups locals de l’arxipèlag.
A partir de l’1 de juny de 1982, alguns membres del Grup Mallorca-1 d’Amnesty International, d’acord amb els darrers Estatuts i l’escrit de la Junta directiva estatal adreçat als grups i unitats territorials relacionats amb l’organització, procedírem a muntar un nou grup local.
Aleshores érem 6, alguns dels quals hores d'ara ja gaudeixen plenament de la vida eterna: Francesc Manresa (+), Francisca Vich, Carme Fernández (+), Catalina Company (+), Cecili Buele i Antoni Roig (+). Rebérem l’aprovació de la Junta directiva estatal, per tal de dedicar-nos prioritàriament a Accions Urgents i allò que se’n deia Grup CASA.
El 22 d’octubre de 1982 una vintena de membres passàrem a formar part d’aquell nou grup d’Amnesty Internacional a Palma, encapçalat per mi mateix.
A les fitxes corresponents apareixia l’anagrama d’AI, la fotografia personal, el núm. d’ordre, el núm. d’afiliació, llinatges, nom, domicili particular i professional, telèfon, professió, doi, data de naixement, edat, observacions, etc: Cecili Buele Ramis (1), Caterina Company Vidal (2), Mª Carmen Fernández Bosch (3), Francesc Manresa Sérvole (4), Antoni Roig Roig (5), Francisca Vich Vaquer (6), Luis Miguel Suárez Diguele (7), Mª Antònia Artigues Bonet (8), Catalina Bosch Sansó (9), Ana Luisa Coll Martínez de Tudela (10), Maria Jesús Ferrer Salvans (11), Dr. R.B. Macmillan and Mrs. (12-13), Jaume March Bisbal (14), Boettcher de Alejandre (15), Luís Moyá Noguera (16), Catalina Vivern Mairata (17), Cristina Aznar Plana (18), Agustín Hayles Aguiló (19)...
Crec que és bo i convenient, amb motiu del seixanta-un aniversari de la fundació d'Amnesty International, fer esment de totes aquestes persones que foren pioneres a Mallorca, en la tasca d'assumir i difondre les tasques primeres encomanades a la Secció Local d'AI-Mallorca a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat.
1983.
Passant per alt esdeveniments poc agradosos que produïren comunicats, acords, reunions, expedients, expulsions, discrepàncies internes, telegrames, suspensions, trencaments, etc. s'ha de reconèixer i agrair profundament que, d'aleshores ençà, els membres del Grup local d'Amnesty International a Mallorca s'han mostrat força actius en la defensa dels drets humans, a molts d'àmbits.
Tot i que alguns trencàrem la relació d'afiliació amb l’organització, no per això hem deixat de fer suport a allò que enteníem que era, a Mallorca, la defensa dels drets humans, participant en iniciatives diverses dins d’aquest àmbit.
1995.
Una dotzena d'anys després, en temps d'hivern, amb més de 50 anys de vida i més de 90 quilos de pes, i, també, amb les feines d'una campanya electoral que besllumàvem imminent a l'horitzó, el mes de febrer de l'any 1995, vaig voler sumar-me, per uns dies, al grup de marxaires que feien a peu el trajecte entre l'illa de Mallorca i la ciutat suïssa de Ginebra.
Teníem i compartíem un motiu que ens empenyia a fer-ho: reclamar més esforços a favor de la pau i la convivència democràtica a Burundi i a Rwanda!
En aquella ocasió era remarcable l'enriquiment que ocasionava el contacte directe amb membres d’organitzacions humanitàries diverses: Amnistia Internacional, Lliga dels Drets Humans, Moviment pel Desarmament, Associacions d'exiliats polítics, membres de la comunitat burundesa i ruandesa, etc.
La participació de grups locals d'Amnistia Internacional en territori francès va ser la més significativa durant tot aquell recorregut llarg. Una bona representació de l’organització no governamental sempre ens estava esperant a l'entrada de cada Ajuntament. Ens havia preparat prèviament la recepció. Ens facilitava l'accés als diversos mitjans de comunicació. Ens procurava allotjament i menjar. Ens havien ofert instal·lacions esportives públiques, albergs de joventut, domicilis i cases particulars, etc. Només en comptades ocasions, havíem hagut de llogar habitacions en hostals o pensions, perquè no hi havien pogut preveure cap altre indret més adient.
1998.
Anys després, tenguérem l’oportunitat de retre el més gran homenatge a les víctimes de Pinochet! Pocs dies abans que se celebràs arreu del món el cinquantè aniversari de la declaració universal dels drets humans, es produïa un fet que omplia de profunda satisfacció molta de la gent demòcrata: les portes s’havien obert de pint en ample a la Gran Bretanya perquè el dictador xilè Augusto Pinochet, havent perdut la immunitat diplomàtica, pogués esser extradit i jutjat pel genocidi, les tortures i els segrests que havia provocat vint-i-cinc anys enrere. El temps, en aquell cas, no havia passat de bades. I els esforços realitzats a favor de les víctimes de la dictadura de Pinochet no havien resultat del tot estèrils.
Tot i que no fou gaire nombrosa la gent present a la plaça de Cort, convocada per Amnesty International el mateix capvespre en què s’havia sabut la notícia, no hi havia cap dubte: eren moltíssimes les dones i els homes d’aquest país nostre que compartíem una gran alegria: la d’haver comprovat que, d’ara endavant, la defensa cada cop més efectiva dels drets humans, arreu d’aquest planeta nostre, es podia anar estenent més i més, cada dia que passava, com una escampadissa taca d’oli en una esponjosa peça de cotó.
Aquell fet, entre d’altres efectes, esdevenia una brutal bufetada a la galta de tots aquells governants que no s’havien volgut adherir a les demandes d’extradició aixecades pertot arreu d’Europa. Tant era així que, l’endemà mateix, el govern municipal del PP que presidia l’Ajuntament de Palma, no posava cap casta d’emperò ni trava a l’hora d’aprovar sense dir ni mu una proposta socialista de condemna del genocida xilè. Cosa a la qual s’havia negat en rodó un mes abans, malgrat les intervencions agosarades del representant del grup municipal del PSM-Nacionalistes de Mallorca a l’Ajuntament de Palma...
Tant de bo que aquella declaració universal feta l’any 1948, de ser un simple document mort i arraconat dins del calaix de la gent més progressista del planeta, passàs a regir les mentalitats i les consciències de la població mundial. I també les de tots els governs que hi comandaven.
D’aleshores ençà, i durant tot el que duim de segle XXI, no ha passat any que Amnesty International no hagi celebrat, i jo he mirat d’acudir-hi sempre que he pogut, algun acte públic a la plaça Major de Ciutat, commemoratiu el 10 de desembre d’aquella data històrica.
En conclusió, he de dir que guard molt bons records de la meva dedicació a Amnesty International durant tot el temps que em varen permetre de ser-ne membre. Fins que vaig ser-ne expulsat, per haver defensat públicament la guerrilla salvadorenca com a «única esperança alliberadora del poble salvadorenc» maltractat per la dictadura...
No me’n penedesc el més mínim. Ho tornaria a fer. Segurament, tornaríem a ser-ne expulsats tots tres membres: les normes reglamentàries de grans organitzacions, massa sovint, en lloc d’ajudar la gent a viure amb més plenitud, serveixen i són emprades per retallar les ales de qui pretén volar una mica més amunt...
Palma, 28 de maig de 2022, seixanta-un aniversari de la fundació d’Amnesty International
Cecili Buele i Ramis,
pensionista jubilat
